Blauet
Si passejant per Ses Salines, Ses Feixes, o per la costa, veis volar una fletxa blava, és que heu topat amb un blauet (Alcedo atthis). Aquest petit aucell, que destaca pel seu colorit espectacular, només visita les Balears durant la migració i l’hivernada, sent possible trobar-lo des de finals d’estiu i durant tot l’hivern.
No només muntets de pedra
En alguns indrets d’Eivissa i Formentera, es fàcil observar paisatges replets de munts de pedra, que tant turistes com locals s’esforcen en construir amb la intenció de deixar empremta de la seua visita al lloc i deixar constància del “jo vaig ser aquí”. Els muntets ja existents, per simple imitació, afavoreixen la construcció de nous muntets, arribant de vegades a extrems indesitjables. Aquest estrany costum sol anar associat, a més, a l’ús de topònims d’origen incert (“Atlantis”, “Cala Yoga”, etc…), en comptes dels que en són propis.
En són clars exemples, a Formentera, Es Cap de Barbaria, la Punta des Trucadors, sa Punta Rasa, o a Eivissa, Sa Pedrera i el Puig des Savinar, en els diferents vessants amb vistes a es Vedrà i Es Vedranell. Tots aquests llocs tenen en comú una notable riquesa quant als seus valors naturals i paisatgístics, però també una gran fragilitat.
Encara que pugui parèixer un acte insignificant, aquestes “construccions” poden dur associades una sèrie de conseqüències ecològiques, que potser ningú, ni els visitants, ni els gestors públics d’aquests espais, han avaluat. En primer lloc, la construcció d’aquests munts suposa una clara alteració i antropització de paisatges naturals de gran valor, que s’havien conservat inalterats. D’altra banda, aquest fet pot suposar una degradació del sòl i de la seua biodiversitat. Baix les pedres, hi habiten espècies de caragols, algunes d’elles exclusives de les Pitiüses, diferents classes d’insectes, hi desoven les nostres sargantanes, etc… El líquens, petits organismes de biologia molt complicada, que es desenvolupen sobre les pedres, poden desaparèixer si les movem, capgiram, o en canviam la seua orientació.
No vull donar una visió catastrofista, però tractant-se d’un acte totalment innecessari, no creis que és més adequat prendre una fotografia del lloc com a record de la visita, en comptes de construir aquests muntets? D’aquesta manera, els visitants que vindran podran trobar aquests espais en el mateix estat en que els hem trobat naltros, no trobau?
Crec que convé reflexionar sobre aquest tema. Cal una vertadera sensibilització sobre la empremta que deixam damunt la terra, començant per les coses més petites, com aquesta. Com és possible que arribem a entendre assumptes tant complexes com el canvi climàtic, si no som capaços d’estalviar-nos aquests petits impactes?
El ratgrill d’Eivissa
El ratgrill (Crocidura ichnusae) és un petit mamífer molt abundant a l’illa d’Eivissa, encara que pel seu petit tamany (no sol arribar als 8 centímetres, inclosa la coa), i pels seus costums preferentment nocturns, passa fàcilment desapercebut.
Es creu que té una procedència nordafricana, ja que, com tots els mamífers terrestres de l’illa, va ser introduït per l’home, probablement pels primers pobladors, és a dir, fa tan sols uns pocs milers d’anys. El temps suficient per què hagi evolucionat, en condicions d’insularitat, donant lloc a una forma diferenciada, que els científics han descrit com endèmica de l’illa (spp. ibicensis). Curiosament no es troba a cap altra illa de les Balears.
El so de la garriga
L’enganyapastors de coa llarga (Sylvia balearica) és un dels aucells més emblemàtics de les Balears. Juntament amb el virot (Puffinus
mauretanicus), es tracta de les dos úniques espècies ornítiques que són endèmiques de les nostres illes. A Eivissa i a Formentera és abundant, sent fàcil de observar a zones arbustives, sovent prop de la mar, allà on predominen les garrigues de cepell i romaní, amb mates, savines, etc. Durant els mesos de primavera els mascles defenen enèrgicament els seus territoris de cria, proclamant el seu cant des de petites talaies entre la vegetació.
Mirant a Formentera
No he trobat mai una manera millor de descriure aquest paisatge, aquesta part de l’illa, que les lletres que ens deixà en Marià Villangómez, el nostre gran poeta:
“…Qué estrany el nostre horitzó físic i moral si desaparagués de sobte Formentera! … És l’altre illa del grup de les Pitiüses, certement més petita que Eivissa, però essencial en l’estreta unitat i sempre present en el cor dels eivissencs. Enmig, algunes illes, s’Espalmador, s’Espardell, es Penjats, … com a restes d’un camí cordial que no vol acabar de sumergir-se…”
A pocs dies del solstici
Falten ja pocs dies pel solstici d’hivern, moment en el qual veurem posar-se el Sol en seu extrem més meridional. L’orientació de la llum en aquestes dates permet obtenir fotografies que no són possibles en altres èpoques de l’any. A més, l’escassa humitat relativa i la netetad general de l’atmòsfera està propiciant aquests dies molt bona visibilitat, i no és difícil veure la península o també la vesina illa de Mallorca.
Vol lleuger
Una garseta blanca (Egretta garzetta) sobrevola els estanys des Codolar, al Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera.
Cop de vent
Ahir les previsions meteorològiques anunciaven forts vents per a les Pitiüses, ratxes de fins 90km per hora. Al racó de Na Beltrana -Sant Josep- la mar rompia amb força contra la costa. L’aire, embrunit per l’esprai salí, conjugava un espectacle de gran bellesa, en el qual la mar, les roques, i una llum autumnal eren els protagonistes.
La palmera mediterrània
El margalló, o palmer (Chamaerops humilis), és l’única palmera existent a les Balears que no ha estat introduïda per l’home. És una planta pròpia de la Mediterrània occidental, distribuint-se ampliament per les zones litorals, des del nord del Marroc fins a Italia. A les Pitiüses es troba molt localitzada als penyals marítims que tenen una certa orientació al nord. És planta relativament comuna a la costa dels Amunts, on la seua presència ha determitat la toponímia de certs llocs, com per exemple “Es Margalló”, a les costes de Sant Miquel. També és present a les illes des Vedrà i es Vedranell, i a altres indrets molt localitzats al municipi de Sant Josep. A Formentera es troba només a les penyes de la Mola.
Des d’antic, s’ha utilitzat la seua fulla per l’el·laboració de capells, graneres, i altres útils. La seua recol·lecció no devia haver set una feina fàcil, per la freqüent inaccesibilitat dels llocs on creix.
Actualment és una planta molt emprada en jardineria, especialment per a la contrucció de jardins de caire mediterrani. No obstant això, observant els exemplars cultivats, difícilment pot apreciar-se la majestuositat dels margallons salvatges creixent entre els clivells del rocam, com el d’aquesta imatge, fotografiat a la Punta de l’Oliva, Cap des Jueu.
Terrol·la merrol·la
Juvenil de terrol·la (Calandrella brachydactyla) fotografiat a “sa Tanca d’allà dins”, es Cap de Barbaria, Formentera. Una zona talment propícia per aquesta espècie, on especialment durant els mesos de primavera es troben unes densitats relativament altes d’aquests al·laudid.
Aquest lloc havia estat antigament un bosc dens de pi i savines que, degut a la seua extensiva explotació per l’obtenció de carbó vegetal, va desaparèixer per donar lloc a l’eixuta garriga de romanins que coneixem aviu. Aquesta canvi provocat per la mà de l’home potser ha afavorit a algunes espècies com la terrol·la que prefereixen els espais oberts.
Natura de les Illes Pitiüses | Fotografia 